|
 |
|
|
| |
EL CARST
L’aigua de pluja, en combinació amb el diòxid
de carboni (de l’aire o del sòl), es torna més
àcida, el que produeix la dissolució química
del carbonat càlcic de la roca. Així a la superfície
de la roca es formen estries i solcs, també anomenats
en conjunt rascler o "lapiaz".
 Les
roques fracturades, amb l’ajuda del procés de glaç-desglaç
i les arrels de les plantes, poden provocar esllavissades i
acumulacions de rocs o tarteres.
L’erosió de l’aigua de les rieres a través
de la roca dura produeix els engorjats –i algunes cingleres-,
i al seu llarg, les balmes.
Un fenomen invers al de la dissolució de la roca és
el de deposició de carbonat, cosa que passa a les sorgències
i prop dels salts d’aigua, on es formen acumulacions de
roca porosa, el que dóna lloc al travertí.
A nivell intern, l’existència de fractures i plans
d’estratificació, tant a les parts enlairades com
també a sota de les rieres, les converteix, per dissolució
progressiva, en conduccions subterrànies d’aigua,
donant lloc a fonts, sorgències, avencs i coves.
Així mateix, la deposició pausada del carbonat
des del sostre d'algunes cavitats produeix la formació
d’estalactites, estalagmites i en general, les espeleotemes.
L’aigua subterrània circula captiva entre materials
poc permeables, com les margues, però quan hi ha alguna
discontinuïtat, pot sorgir enfora. També pot dissoldre
els materials, sobretot els més tous com els guixos,
del seu damunt, excavant cavitats o bé provocant l’esfondrament
del sostre: és el que s’anomena una dolina.
Les capes de guixos –que afloren sobretot a Beuda- arriben,
cap al sud i sota de les calcàries i margues, fins a
Banyoles, i és per on es creu que circula l’aigua
que, provinent de les rieres del Llierca i del Borró,
sorgeix a l’estany. |
|
|
